divendres, 19 de juny del 2009

Per què la gent est tatua caràcters orientals?

L'altre dia una noia que duia una samarreta descoberta per l'esquena ensenyava un tatuatge de caràcters xinesos. Una de les hostesses de la feina em va ensenyar que duu al peu tres kanjis què no saps què signifiquen. Per què la gent es tatua caràcters orientals? Presisament per això, perquè no saben què signifiquen i tot el que és oriental sembla d'un altre món místic, més anitc, més ancestral, més savi, més espiritual. Dur-ho escrit al cos dóna la sensació de formar-ne part i voler tenir quelcom d'ancestral, místic, llunyà... com d'un altre món. Com una concubina tailandesa de cabells negres i mirada més profunda que l'oceà, amb una història torbulenta que li ha ensenyat els secrets de la vida abans que a qualsevol altre i per això els duu gravats a la pell... excepte perquè és occidental i no en té ni idea de què significa.

dissabte, 6 de juny del 2009

Excuses de mal pagador

La crisi serveix d'excusa per tot i per tothom: per l'augment de robatoris, pels divorcis (perquè l'amor salta tan fàcilment), però també per la disminució de separacions (perquè és molt difícil enfrentar-se solament amb un sou a la situació). Serveix com a excusa per l'estalvi i els comerços buits, però també serveix com a excusa pel malbaratament (disfrutar del moment i l'oportunitat). Per tot serveix la crisi.
Allò que "la història serveix per no caure en els mateixos errors del passat" és un munt de merda, més que res perquè tot passat és això, passat. I l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. No hi ha hagut mai cap crisi com aquesta, ni cap hipoteca subprime, ni bombolla inmobiliària, ni especulació, ni sous tan baixos, ni desigualtats socials, ni gent al carrer.
L'editorial Karl-Dietz és la que publica a Alemanya El capital. Les vendes de l'obra dels comunistes Marx i Engels es van triplicar l'any passat, i no és que les vendes augmentessin a principi d'anyi al setembre (com és habitual), sinó que es van mantenir tot l'any sencer. Com La bíblia, adorna moltes lleixes a cases diverses i ningú l'ha llegit, potser sembla que ara és el moment de sortir una mica de l'alienació que duem a sobre i d'aquest somni neoliberal en el qual un mort de gana amb hipoteca (que heredaran els seus fills) tenia dos cotxes i ara mereix una bona clatellada a la pretensió.
No dic que la culpa sigui exclusivament seva, la culpa és molt negre i no la vol ningú. Però tot hi fa.

dimarts, 2 de juny del 2009

Spoilers

Parlàvem sobre com n'és de difícil crear un grup d'amics a la gran Barcelona, que tot és molt més dispers. Allí al poble les circumstàncies geogràfiques rebaixen les impossibilitats o les oportunitats que la gran ciutat ens dóna i, per tant, concentra la gent i facilita l'aglutinament i el reclutament.
Típicament i amb la meva falera serièfila, pensem en F·R·I·E·N·D·S. Tots voldríem tenir un grup d'amics com els nois i noies del Central Perk. Si? Sincerament, no merci. Les parelles que es formen internament es carreguen l'essència amistosa del grup. La Mònica acaba amb en Chandler, en Ross amb la Rachel i així la cosa es reforma més aviat no en friends sinó en: D·O·U·B·L·E C·O·U·P·L·E. La Phoebe, que sempre ha estat la rara, incompresa i víctima de bullying acaba, com no, expulsada i emparellada amb un desconegut anomenat Mike.
I què en Joey? En Joey marxa a LA en un terrible spin-off homònim i amb moltes incoherències respecte el que diu de la sère, per cert.
El grup d'amics que canten Smelly cat queda totalment destruït al final de la sèrie per culpa de les parelles. Conclusió: no us enamoreu dels vostres amics dins d'un mateix grup si no voleu que tot se'n vagi en orris o no tingueu un grup d'amics.


dijous, 28 de maig del 2009

L'opi del poble

Prou ja de futbol. Ara tothom és culé, fins i tot Antena3! Segur que cada cop que elogien els blaugranes els crema la boca i seran condemnats a l'infern pels segles dels segles per mentiders. D'altra banda el Crakòvia és el programa amb més audiència de TV3 i segur que aquella versió de Queen serà un dels hits de l'estiu. Totes i cadascuna de les caretes de TV3 són blaugrana i aquell tres tan simpàtic no para de ballar amb l'himne o de fer tocs a una piloteta. Público regalava un DVD amb el clàssic de pallissa. I tothom a veure el futbol, perquè és el que s'ha de fer, i sinó, uis!
Ahir vaig escoltar una frase que em va deixar un pel astorat: "Este hombre es la personificacion de una filosofia, un dogma y una ideosincracia de hacer futbol". Perdoni vostè? No sé si en Matias Prats volia dir alguna cosa o simplement volia fer (el que fem molts periodistes) és reunir algunes paraulotes per intentar semblar que diu alguna cosa.
Mentrestant el culé patidor que no es creu que pugui guanyar. A Canaletes hi ha revolució, aldarulls i en Cuní que en té per tothom. Pobre fontaine, ja sap què li toca.
No sé si Shils considera tot això "cultura brutal" o potser una manera que tenen les masses de crear la seva propia identitat i fer cultura (que de totes maneres serà "cultura mediocre").
I els periodistes (terroristes) i el seu Agenda Setting, no existeix res més ara mateix. Crisis, what crisis? Si d'alguna cosa ha servit tot això, apart per un tema d'anulació i alienació de les masses, doncs... per fer cultura.

Unicef, Nike i TV3 es deuen estar fregant les mans.

dilluns, 25 de maig del 2009

Sobre la comunicació cultural

Tot pren sentit, al final.

Diguem-ne que jo vaig entrar a periodisme de segona opció. Realment hi vaig entrar no gaire convençut. Jo no sabia (ni sé) què volia estudiar en aquells anys de selectivitat i segons de batxillerat. En un principi el que necessitava, i per ridícula que sembli l'excusa, era sortir del poble i veure món. Un món on fer un comentari a classe no signifiqui conseqüentment tot un seguit d'esbroncs o boles de paper de plata volant en direcció al cap de qui es pronuncia. Sortir del poble significa veure un món on pronunciar vocables del calíbre de "societat individualista" no signifiqui implosionar en l'intent. Comunicació audiovisual requeria un 8.45 de mitjana i la meva ment considerava que amb aquesta nota de tall no hi hauria pas cap energúmen. Em va quedar un 8.40 (6.7+9), així que de pet a la segona opció.
Un cop a dins de Periodisme (i de tardes, que és tot un tema també veure com t'has de reestructurar tots els teus esquemes de vida tenint els matins lliures) doncs vaig començar a veure que hi havia de tot:

- Assignatures en plan: siguem periodistes!
- Assignatures en plan: coneixement contextual.
- Assignatures en plan: analitzem la comunicació.

Tot un pel decepcionant, però és que el primer dia de classes, a l'aula magna, el rector o qui fos aquell home va dir: "Dels 400 que sou aqui, 4 sereu periodistes" i ja ho va haver dit tot. Ara realment diria a qui hagi d'entrar a primer que si realment no és per vocació, que no estudii això perquè si. Hi ha d'altres carreres molt més inútils i que potser els ompliran d'una satisfacció més justificada. Ara diria que ens entrenen per ser uns tubs poc especialitzats en res i uns tastaolletes, vaja, que el periodisme no s'apren en aquelles quatre parets. I saps què agraeïxo? Que tot i això, m'ha ensenyat a ser crític (no solament amb la carrera).

La gent m'encanta i són el millor que m'ha passat mai.

Un cop dins, he intentat trobar què és el que se'n pot aprofitar del periodisme. I he intentat trobar-hi la vessant més artística, del periodisme. Ja vam fer una definició de l'art i no la penso repetir.

I què dir sobre Periodisme especialtzat en Cultura? De llarg ha estat (en el 50% Percevaloide) el que esperava: res típic sobre empresa cultural, sinó una constant demostració dels MUST bàsics i reptes relacionals i conceptuals. L'obligació del blog és el recurs de FER i ANALITZAR cultura, una doble feina d'enginy recolzada en les classes teòriques (inserció d'onanisme mental), que gustito!

I sobre l'altre 50% més tendenciós, diré que la logística i el personal no han estat a l'alçada d'un projecte així. La feina s'ha fet (i quina feinada!) i LOG IN (tot i que per mi sempre serà COOLH) aquest dimecres s'acabarà de perfilar.

En definitiva, que salvo Periodisme Cultural doncs és de les assignatures a les que hi assistia amb ganes de no ser decepcionat. I de cap manera! I a través de definicions de cultura, vampirs, nazis, Viaje al fin de la noche, etnocentrisme, perversió i Roudinesco, art, valor i gust, Milton i Sorolla, moriscos expulsats, Apocalípticos e integrados, gestió de l'oci, travestisme, realitat i ficció, estereotips i arquetips, herois i malvats ha estat una assignatura digna, com a mínim, de ser recomenada, elogiada, comunicada i inclosa en la meva selecta llista d'assignatures que s'inclouen en el programa docent de la llicenciatura (apartat coneixement contextual, per ser millors persones) i m'han aportat quelcom. Això és el que realment dóna sentit a tot plegat.

dimecres, 20 de maig del 2009

M'encanta aquest groc

No sé exactament si l'Albert Espinosa és un assagista, assajador o què. El que sí sé és que "El món groc" és una bona reflexió i també una bona palla mental. L'Albert és un afèrrim defensor de l'onanisme, ho podem veure a Planta 4a. M'encanta aquest tipus i tota la seva teoria i pràctica. Me'l va descobrir un dia de Sant Jordi però fins més andavant no el vaig llegir. Després de veure i llegir l'Albert Espinosa, com a mínim tens un altre punt de vista molt interessant i diferent de les relacions humanes i la vida en general. Tot són atribucions optimistes de la vida des de la seva experiència amb el càncer, tan propera a la mort.

dimarts, 19 de maig del 2009

Sobre la mort de Mario Benedetti

En aquest país sembla que per ser escriptor t'has de morir. El dia següent totes les portades dels diaris xerren de tu i, amés, els teus (ex)editors es freguen les mans amb les reedicions. Es fan actes en la teva memòria i llegeixen el que havíes escrit.
No fos cas que alabéssim ningú en vida, els vius... amb aquests hi tractem cada dia i ningú és digne de ser millor que qualsevol altre, en tot cas quan morim si que ens consideraran millors.
De totes maneres, grande Benedetti.