Per què la gent est tatua caràcters orientals?

L'altre dia una noia que duia una samarreta descoberta per l'esquena ensenyava un tatuatge de caràcters xinesos. Una de les hostesses de la feina em va ensenyar que duu al peu tres kanjis què no saps què signifiquen. Per què la gent es tatua caràcters orientals? Presisament per això, perquè no saben què signifiquen i tot el que és oriental sembla d'un altre món místic, més anitc, més ancestral, més savi, més espiritual. Dur-ho escrit al cos dóna la sensació de formar-ne part i voler tenir quelcom d'ancestral, místic, llunyà... com d'un altre món. Com una concubina tailandesa de cabells negres i mirada més profunda que l'oceà, amb una història torbulenta que li ha ensenyat els secrets de la vida abans que a qualsevol altre i per això els duu gravats a la pell... excepte perquè és occidental i no en té ni idea de què significa.

Excuses de mal pagador

La crisi serveix d'excusa per tot i per tothom: per l'augment de robatoris, pels divorcis (perquè l'amor salta tan fàcilment), però també per la disminució de separacions (perquè és molt difícil enfrentar-se solament amb un sou a la situació). Serveix com a excusa per l'estalvi i els comerços buits, però també serveix com a excusa pel malbaratament (disfrutar del moment i l'oportunitat). Per tot serveix la crisi.

Allò que "la història serveix per no caure en els mateixos errors del passat" és un munt de merda, més que res perquè tot passat és això, passat. I l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. No hi ha hagut mai cap crisi com aquesta, ni cap hipoteca subprime, ni bombolla inmobiliària, ni especulació, ni sous tan baixos, ni desigualtats socials, ni gent al carrer.

L'editorial Karl-Dietz és la que publica a Alemanya El capital. Les vendes de l'obra dels comunistes Marx i Engels es van triplicar l'any passat, i no és que les vendes augmentessin a principi d'anyi al setembre (com és habitual), sinó que es van mantenir tot l'any sencer. Com La bíblia, adorna moltes lleixes a cases diverses i ningú l'ha llegit, potser sembla que ara és el moment de sortir una mica de l'alienació que duem a sobre i d'aquest somni neoliberal en el qual un mort de gana amb hipoteca (que heredaran els seus fills) tenia dos cotxes i ara mereix una bona clatellada a la pretensió.

No dic que la culpa sigui exclusivament seva, la culpa és molt negre i no la vol ningú. Però tot hi fa.

Spoilers

Parlàvem sobre com n'és de difícil crear un grup d'amics a la gran Barcelona, que tot és molt més dispers. Allí al poble les circumstàncies geogràfiques rebaixen les impossibilitats o les oportunitats que la gran ciutat ens dóna i, per tant, concentra la gent i facilita l'aglutinament i el reclutament.

Típicament i amb la meva falera serièfila, pensem en F·R·I·E·N·D·S. Tots voldríem tenir un grup d'amics com els nois i noies del Central Perk. Si? Sincerament, no merci. Les parelles que es formen internament es carreguen l'essència amistosa del grup. La Mònica acaba amb en Chandler, en Ross amb la Rachel i així la cosa es reforma més aviat no en friends sinó en: D·O·U·B·L·E C·O·U·P·L·E. La Phoebe, que sempre ha estat la rara, incompresa i víctima de bullying acaba, com no, expulsada i emparellada amb un desconegut anomenat Mike.

I què en Joey? En Joey marxa a LA en un terrible spin-off homònim i amb moltes incoherències respecte el que diu de la sère, per cert.

El grup d'amics que canten Smelly cat queda totalment destruït al final de la sèrie per culpa de les parelles. Conclusió: no us enamoreu dels vostres amics dins d'un mateix grup si no voleu que tot se'n vagi en orris o no tingueu un grup d'amics.