En el llenguatge i en la literatura, el tòpic és un lloc comú, un tema recurrent tractat pels qui fan literatura. Però, gràcies de la sinonímia, tot allò relacionat amb la pell, és la tòpica. Epidermis, A vegades penso que totes les històries han estat explicades, que els tòpics de les històries es repeteixen una i una altra vegada i que el que canvia, simplement, és el punt de vista i els atributs, que marquen la diferència. Es poden evitar els tòpics en una producció cultural? Des de les pintures costumbristes de Sorolla (que ara s'exposen al MNAC en l'exposició Sorolla. Visió d'Espanya)fins a les fotografies d’Annie Leibovitz a Penèlope Cruz per la portada de Vogue les coses no han canviat tant. Aprofitant l’avinentesa i amb l’Oscar de Pe pel seu paper a Vicky, Cristina, Barcelona, s’ha de dir que el filme és una postal súper turística de la ciutat. Com gosa Allen dir que una de les seves protagonistes pretén fer un màster en Catalan identity si els nord-americans no saben situar Espanya en un mapamundi. En el fons el que necessitaven era una representació llatina en l’art i la cultura al seu país. En aquest cas, i en molts altres observem, estupefactes, la imatge que l’estranger té: les cinc S per què els anglesos vénen a visitar-nos: Sea, Sun, Sand, Sangria and Sex. I és tot un peix que es mossega la cua, perquè vénen buscant això, i els ho oferim com qui concedeix un capritx a un nen amb una rebequeria. Un altre exemple flagrant de la imatge de l’Espanya profunda engominada y de palillo en boca és el festival d’Eurovisió. La presentació del país és la més nefasta accentuació dels tòpics típics i denigrants entre els quals hi podem trobar la siesta, la fiesta, els braus, el futbol, les sevillanes, la guitarra, el macho español de pelo en pecho con traje de luces, Curro Jimènez o la paella.
El que, en part, alimenta els tòpics és l’economia, aquest país es mou (o movia) per la totxana i el turisme. La tòpica és un reclam econòmic.
Quina és la imatge que volem donar a l’estranger i quina és la imatge que tenim per l’estranger? En el fons els tòpics són, per definició, superficials i epidèrmics. La imatge en profunditat no és res més que allò quotidià i que no es pot veure si no vius en un lloc estrany. La generalització és un gran mal i en ocasions no m’agrada pensar allò que deia Jean Baudrillard: “El simulacro no es lo que oculta la verdad. Es la verdad la que oculta que no hay verdad. El simulacro es verdadero”.
Centrant-nos en el tema de nou, el tòpic en una producció cultural és altament inevitable, però quan s’eludeixi, quan es canvia el punt de vista a l’hora d’explicar la història, és quan arriba l’èxit de la distinció i l’exclusivitat.
