dijous, 28 de maig del 2009

L'opi del poble

Prou ja de futbol. Ara tothom és culé, fins i tot Antena3! Segur que cada cop que elogien els blaugranes els crema la boca i seran condemnats a l'infern pels segles dels segles per mentiders. D'altra banda el Crakòvia és el programa amb més audiència de TV3 i segur que aquella versió de Queen serà un dels hits de l'estiu. Totes i cadascuna de les caretes de TV3 són blaugrana i aquell tres tan simpàtic no para de ballar amb l'himne o de fer tocs a una piloteta. Público regalava un DVD amb el clàssic de pallissa. I tothom a veure el futbol, perquè és el que s'ha de fer, i sinó, uis!
Ahir vaig escoltar una frase que em va deixar un pel astorat: "Este hombre es la personificacion de una filosofia, un dogma y una ideosincracia de hacer futbol". Perdoni vostè? No sé si en Matias Prats volia dir alguna cosa o simplement volia fer (el que fem molts periodistes) és reunir algunes paraulotes per intentar semblar que diu alguna cosa.
Mentrestant el culé patidor que no es creu que pugui guanyar. A Canaletes hi ha revolució, aldarulls i en Cuní que en té per tothom. Pobre fontaine, ja sap què li toca.
No sé si Shils considera tot això "cultura brutal" o potser una manera que tenen les masses de crear la seva propia identitat i fer cultura (que de totes maneres serà "cultura mediocre").
I els periodistes (terroristes) i el seu Agenda Setting, no existeix res més ara mateix. Crisis, what crisis? Si d'alguna cosa ha servit tot això, apart per un tema d'anulació i alienació de les masses, doncs... per fer cultura.

Unicef, Nike i TV3 es deuen estar fregant les mans.

dilluns, 25 de maig del 2009

Sobre la comunicació cultural

Tot pren sentit, al final.

Diguem-ne que jo vaig entrar a periodisme de segona opció. Realment hi vaig entrar no gaire convençut. Jo no sabia (ni sé) què volia estudiar en aquells anys de selectivitat i segons de batxillerat. En un principi el que necessitava, i per ridícula que sembli l'excusa, era sortir del poble i veure món. Un món on fer un comentari a classe no signifiqui conseqüentment tot un seguit d'esbroncs o boles de paper de plata volant en direcció al cap de qui es pronuncia. Sortir del poble significa veure un món on pronunciar vocables del calíbre de "societat individualista" no signifiqui implosionar en l'intent. Comunicació audiovisual requeria un 8.45 de mitjana i la meva ment considerava que amb aquesta nota de tall no hi hauria pas cap energúmen. Em va quedar un 8.40 (6.7+9), així que de pet a la segona opció.
Un cop a dins de Periodisme (i de tardes, que és tot un tema també veure com t'has de reestructurar tots els teus esquemes de vida tenint els matins lliures) doncs vaig començar a veure que hi havia de tot:

- Assignatures en plan: siguem periodistes!
- Assignatures en plan: coneixement contextual.
- Assignatures en plan: analitzem la comunicació.

Tot un pel decepcionant, però és que el primer dia de classes, a l'aula magna, el rector o qui fos aquell home va dir: "Dels 400 que sou aqui, 4 sereu periodistes" i ja ho va haver dit tot. Ara realment diria a qui hagi d'entrar a primer que si realment no és per vocació, que no estudii això perquè si. Hi ha d'altres carreres molt més inútils i que potser els ompliran d'una satisfacció més justificada. Ara diria que ens entrenen per ser uns tubs poc especialitzats en res i uns tastaolletes, vaja, que el periodisme no s'apren en aquelles quatre parets. I saps què agraeïxo? Que tot i això, m'ha ensenyat a ser crític (no solament amb la carrera).

La gent m'encanta i són el millor que m'ha passat mai.

Un cop dins, he intentat trobar què és el que se'n pot aprofitar del periodisme. I he intentat trobar-hi la vessant més artística, del periodisme. Ja vam fer una definició de l'art i no la penso repetir.

I què dir sobre Periodisme especialtzat en Cultura? De llarg ha estat (en el 50% Percevaloide) el que esperava: res típic sobre empresa cultural, sinó una constant demostració dels MUST bàsics i reptes relacionals i conceptuals. L'obligació del blog és el recurs de FER i ANALITZAR cultura, una doble feina d'enginy recolzada en les classes teòriques (inserció d'onanisme mental), que gustito!

I sobre l'altre 50% més tendenciós, diré que la logística i el personal no han estat a l'alçada d'un projecte així. La feina s'ha fet (i quina feinada!) i LOG IN (tot i que per mi sempre serà COOLH) aquest dimecres s'acabarà de perfilar.

En definitiva, que salvo Periodisme Cultural doncs és de les assignatures a les que hi assistia amb ganes de no ser decepcionat. I de cap manera! I a través de definicions de cultura, vampirs, nazis, Viaje al fin de la noche, etnocentrisme, perversió i Roudinesco, art, valor i gust, Milton i Sorolla, moriscos expulsats, Apocalípticos e integrados, gestió de l'oci, travestisme, realitat i ficció, estereotips i arquetips, herois i malvats ha estat una assignatura digna, com a mínim, de ser recomenada, elogiada, comunicada i inclosa en la meva selecta llista d'assignatures que s'inclouen en el programa docent de la llicenciatura (apartat coneixement contextual, per ser millors persones) i m'han aportat quelcom. Això és el que realment dóna sentit a tot plegat.

dimecres, 20 de maig del 2009

M'encanta aquest groc

No sé exactament si l'Albert Espinosa és un assagista, assajador o què. El que sí sé és que "El món groc" és una bona reflexió i també una bona palla mental. L'Albert és un afèrrim defensor de l'onanisme, ho podem veure a Planta 4a. M'encanta aquest tipus i tota la seva teoria i pràctica. Me'l va descobrir un dia de Sant Jordi però fins més andavant no el vaig llegir. Després de veure i llegir l'Albert Espinosa, com a mínim tens un altre punt de vista molt interessant i diferent de les relacions humanes i la vida en general. Tot són atribucions optimistes de la vida des de la seva experiència amb el càncer, tan propera a la mort.

dimarts, 19 de maig del 2009

Sobre la mort de Mario Benedetti

En aquest país sembla que per ser escriptor t'has de morir. El dia següent totes les portades dels diaris xerren de tu i, amés, els teus (ex)editors es freguen les mans amb les reedicions. Es fan actes en la teva memòria i llegeixen el que havíes escrit.
No fos cas que alabéssim ningú en vida, els vius... amb aquests hi tractem cada dia i ningú és digne de ser millor que qualsevol altre, en tot cas quan morim si que ens consideraran millors.
De totes maneres, grande Benedetti.

Un tal Wellerisme

De Joans, Joseps, Maries, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases. Jordis i Ramons, fins els recons, i d'Aiats un i vas que t'hi mates.

Qui no té feina, el gat pentina i jo el meu l'afaito.

Cadascú sap on li estreny la sabata, per això més val anar descalçat.

El meu blog

He de buscar un adjectiu per aquet blog, i crec que el seu prpi nom és suficient:

COOL

dilluns, 11 de maig del 2009

Veronika decideix morir (I)

Llàstima que Al•là, Jehovà, Déu –no importa el nom que li donin- no hagués viscut avui dia. Perquè si fos així, encara seríem al Paradís mentre Ell encara estaria resolent recursos, apel•lacions, rogatoris, suplicatoris, ordres de detenció, preliminars –i hauria d’explicar en innombrables visites la seva decisió d’expulsar Adam i Eva del Paradís tot just per haver transgredit una llei arbitrària, sense cap fonament jurídic: no menjar del fruit del Bé i del Mal.
Si ell no volia que això succeís, per què va plantificar aquest arbre al bell mig del Jardí en comptes de col•locar-lo enllà dels murs del Paradís? Si li demanessin que defensés la parella, possiblement la Mari acusaria Déu d’ perquè, no solament va col•locar l’arbre al lloc que no tacava, sinó que, per acabar-ho d’adobar, no el va envoltar de tanques ni cartells, ni va adoptar les més mínimes mesures de seguretat i va exposar al perill a tots els qui passaven per allà.
La Mari també el podia acusar d’: va fer saber a Adam i Eva el lloc exacte on es trobava. Si no ho hagués dit, generacions i generacions humanes haurien passat per la Terra i ningú no s’hauria interessat per fruit prohibit –segur que era en un bosc ple d’arbres iguals, i per tant, sense cap valor específic.
Però Déu no havia actuat així. Ben al contrari, va escriure la llei i va trobar la manera de convèncer algú perquè la transgredís, per poder inventar el Càstig. Sabia que Adam i Eva s’acabarien avorrint amb tanta perfecció i, més tard o més d’hora, posarien a prova la Seva paciència. I es va posar a esperar, potser perquè a Ell –Déu Totpoderós- també li avorria que les coses funcionessin perfectament: si Eva no s’hagués menjat la poma, què hauria passat, d’interessant, en tots aquests bilions d’anys?
No res.
Quan va transgredir la llei, Déu –El Jutge Totpoderós- va simular una persecució, com si no conegués de sobres els amagatalls possibles. I els àngels s’ho miraven i es divertien d’allò més amb aquella brometa (la seva vida també devia ser molt avorrida, d’ençà que Llucifer havia abandonat el Cel); Ell es va posar a caminar. La Mari pensava que aquell fragment de la Bíblia podria ser una bona escena en una pel•lícula de misteri: els passos de Déu, les mirades espantades que la parella s’intercanvia, els peus que, de sobte, s’aturen al costat del seu amagatall.
- On ets? –va preguntar Déu.
- He sentit els vostres passos al jardí, he tingut por i m’he amagat perquè vaig nu –va respondre Adam, que no sabia que aquesta afirmació el convertiria en reu confés d’un delicte.
I ja està. Gràcies a un truc molt senzill: fer veure que no sabia on era Adam ni el motiu de la seva fugida, Déu havia aconseguit el que volia. Tot i així, perquè la platea d’àngels que observava atentament l’episodi no en tingués cap dubte, Ell va decidir anar més enllà.
- I qui t’ha fet saber que anaves nu? –li va demanar Déu, sabent que aquesta pregunta només tenia una resposta possible.
- Perquè he menjat el fruit de l’arbre del coneixement.
Déu va expulsar la parella i els seus fills també van haver de pagar pel delicte (avui dia, també els passa els fills dels delinqüents), i es va inventar el sistema judiciari: llei, transgressió de la llei (tant se val si és lògica com si és absurda, això no té importància), judici (on el més experimentat derrota l’ingenu) i càstig.

dilluns, 4 de maig del 2009

La crisis llega a Disney

En el Parque de Eurodisney. En la torre más alta del castillo de la Bella Durmiente hay una sala cuya ventana domina la vista de todo el mundo de fantasía. Allí esperan haciendo cola para entrar en ese despacho, unas cuantas de las viejas glórias de la factoría de ficción: una medio mujer medio pulpo con sobrepeso, una mujer alta, delgada, fumando nerviosa con unas pieles blancas y negras, una ballena blanca, un brujo árabe, un león con una cicatriz, un emperador mongol, un dios griego del infierno y nuestros protagonistas: un aventurero arqueólogo de los 40' y una emperatriz del mal. La crisis se extiende al mundo de la fantasía.
M: el último?
I: Yo, estamos jodidos, eh?
M: Jodido lo estarás tu, malditos buenos de las pelícluas! Sois unos quejicas!
I: Perdone señora?
M: Yo, su maleficiente majestad, y si, siempre ganáis en las películas, con sus finales felices, sus princesas y anises. Nosotros siempre salimos perdiendo, truncais nuestros planes, nos matais, humillais y encima somos el mal ejemplo! Si vosotros soys "buenos" es gracias a nosotros, sin nosotros, vosotros no sois nadie! Gracias a nosotros teneis las vidas que teneis, desagradecidos!
I: perdone su majestadf paliducha, déjame buscar tesoros y matar nazis tranquilamente, que la crisis nos afecta por igual a todos.
M: Cuando cumplas 16 años te pincharás con el huso de una rueca, y morirás"
I: No es por nada, pero tengo casi 50 años.
M: Maldición! Lo siento, es que estoy muy alterada: no puedo con la hipoteca del Castillo del Mal y ahora, encima, hacen un ERE en Disney.
I: Te comprendo, yo hice mis pinitos como cazatesoros, pero me gasté todo en una estúpida montaña rusa, que para más inri va hacia atrás... Maldito tio Gilito y su especulación immobiliaria! A ése no le afecta la crisis!
S: Siguiente!
M: Bueno querido, nos vemos mañana en otra cola, la del INEM...

Maléfica


- Qué lo identifica como personaje?
Malvada, vestida de negro, alta, estilizada, pálida, poderosa, creída, engreída, ostentosa.
- Valores positivos o negativos?
Es muy ingénua y creída, no valora al resto, ése es su punto débil.
- Cómo me situaría frente al personaje?
Con admiración y submisión, pues es muy creída.
- Qué tipo de producto cultural haría con el personaje?
Su biografía o una entrevista de caracter.

Maléfica és, per a mi, la dolenta més doleta de totes les pel·lícules Disney, m'explico...

1.- La madrastra de Blancaneus no suporta que la seva fillastra sigui més bella que ella.
2.- Stromboli tan sols busca treure benefici d'en Pinocho.
3.- La madrastra de la Ventafocs, vol "col·locar" a les seves filles.
4.- Cruella de Vil: Vola fer-se un abric.

Podria seguir nombrant als malvats de Disney, i a molts d'ells (tret d'alguns) els trobariem una motivació per ser dolents, però Malèfica? Maléfica és dolenta peruqè és dolenta! Persegueix a Aurora durant 16 llargs anys per tal que no s'escapi del seu malefici. El seu aspecte, amés, de negre rigurós, alta, estilitzada, punxeguda i amb un corb a l'hombro, és totalment tètric.

Som herois normals

Naixem, amb sort que el nostre pare no s'hagi tirat a la seva germana, sense cap dolencia física, ni deformació. Un cop més crescudets ens arrisquem a palmar-la de mil i una maneres diverses (una electorcució, empassar-nos un vòmit dormint boca amunt, caure del llit, empassar-nos qualsevol peça d'un ou Kinder, entre d'altres), la mort ens persegueix durant tota la vida, i és la unica cosa segura que ens ocurrirà. Les hormones, petites malparides, ens arrenquen del pit de les nostres mares i ens envien a la consciència i ella a l'experiència i aquest, a l'aprenentatge. I ja la tenim armada, quan coneixes a la teva familia; diuen que el pare quan s'és petit, ho sap tot, més tard sap alguna cosa, i finalment no sap res. La mare, sempre sera la mare, aquell caliu inseparable, però que a vegades abrasa i tot.

Llavors topem amb una primera impressió de la societat, primerament reduida a quatre coneguts i saludats de l'escola, convidables a aniversaris, total és l'unica xarxa emocional que tens, i un ens superior que ho sap tot, inclús més que els pares, la profe. "anirasalaprofe" és la frase magica per aconseguir alguna cosa. La tendra consciència, o sigui, la inconsciència, ens fa feliços. Però la vida segueix i venga, ja et trobes amb una bona xarxa social i n'ets totalment dependent, i ho vols, fins que t'endús la primera bofetada, plaf! I rere d'aquesta en ve una i una altra...

Tot molt maco, si, i hi hem d'afegir que sobrevivim mentre la nostra biologia és atacada per bacteris, malalties, estafilococs, l'home del sac i les primeres paranoies basades en pelis de por que no t'han sigut recomenades. La consciència es va formant i la personalitat la volta per la ment, però és molt i extremadament tendra i influenciable per tot i tothom. I les cabories augmenten i surten pels on abans no n'hi havia i problemes on abans tampoc. I som-hi, afegim-hi, a part dels canvis, els atacs bioexterns, la drogodependencia al fet social, la manca de personalitat... afegim-hi l'obsessió per ser avaluats, ja ens tens ofuscadissims per donar la talla, en tot. En aquest aspecte, el de donar la talla, podem arribar a desempallegar-nos de tot per tal d'arribar al mínim establert com a convencional, si no, ai pobre de tu.

Et pots trobar que per expressar-te hagis d'arribar a usar metafores odioses, i t'ho planteges, i et planteges tantes coses i en busques d'altres, com l'amor, la sabiduria, els diners, tot és massa i massa és tot per acabar al clot.


Total i en definitiva, som herois, però convencionals.