Som herois normals

Naixem, amb sort que el nostre pare no s'hagi tirat a la seva germana, sense cap dolencia física, ni deformació. Un cop més crescudets ens arrisquem a palmar-la de mil i una maneres diverses (una electorcució, empassar-nos un vòmit dormint boca amunt, caure del llit, empassar-nos qualsevol peça d'un ou Kinder, entre d'altres), la mort ens persegueix durant tota la vida, i és la unica cosa segura que ens ocurrirà. Les hormones, petites malparides, ens arrenquen del pit de les nostres mares i ens envien a la consciència i ella a l'experiència i aquest, a l'aprenentatge. I ja la tenim armada, quan coneixes a la teva familia; diuen que el pare quan s'és petit, ho sap tot, més tard sap alguna cosa, i finalment no sap res. La mare, sempre sera la mare, aquell caliu inseparable, però que a vegades abrasa i tot.

Llavors topem amb una primera impressió de la societat, primerament reduida a quatre coneguts i saludats de l'escola, convidables a aniversaris, total és l'unica xarxa emocional que tens, i un ens superior que ho sap tot, inclús més que els pares, la profe. "anirasalaprofe" és la frase magica per aconseguir alguna cosa. La tendra consciència, o sigui, la inconsciència, ens fa feliços. Però la vida segueix i venga, ja et trobes amb una bona xarxa social i n'ets totalment dependent, i ho vols, fins que t'endús la primera bofetada, plaf! I rere d'aquesta en ve una i una altra...

Tot molt maco, si, i hi hem d'afegir que sobrevivim mentre la nostra biologia és atacada per bacteris, malalties, estafilococs, l'home del sac i les primeres paranoies basades en pelis de por que no t'han sigut recomenades. La consciència es va formant i la personalitat la volta per la ment, però és molt i extremadament tendra i influenciable per tot i tothom. I les cabories augmenten i surten pels on abans no n'hi havia i problemes on abans tampoc. I som-hi, afegim-hi, a part dels canvis, els atacs bioexterns, la drogodependencia al fet social, la manca de personalitat... afegim-hi l'obsessió per ser avaluats, ja ens tens ofuscadissims per donar la talla, en tot. En aquest aspecte, el de donar la talla, podem arribar a desempallegar-nos de tot per tal d'arribar al mínim establert com a convencional, si no, ai pobre de tu.

Et pots trobar que per expressar-te hagis d'arribar a usar metafores odioses, i t'ho planteges, i et planteges tantes coses i en busques d'altres, com l'amor, la sabiduria, els diners, tot és massa i massa és tot per acabar al clot.


Total i en definitiva, som herois, però convencionals.