Veronika decideix morir (I)

Llàstima que Al•là, Jehovà, Déu –no importa el nom que li donin- no hagués viscut avui dia. Perquè si fos així, encara seríem al Paradís mentre Ell encara estaria resolent recursos, apel•lacions, rogatoris, suplicatoris, ordres de detenció, preliminars –i hauria d’explicar en innombrables visites la seva decisió d’expulsar Adam i Eva del Paradís tot just per haver transgredit una llei arbitrària, sense cap fonament jurídic: no menjar del fruit del Bé i del Mal.
Si ell no volia que això succeís, per què va plantificar aquest arbre al bell mig del Jardí en comptes de col•locar-lo enllà dels murs del Paradís? Si li demanessin que defensés la parella, possiblement la Mari acusaria Déu d’ perquè, no solament va col•locar l’arbre al lloc que no tacava, sinó que, per acabar-ho d’adobar, no el va envoltar de tanques ni cartells, ni va adoptar les més mínimes mesures de seguretat i va exposar al perill a tots els qui passaven per allà.
La Mari també el podia acusar d’: va fer saber a Adam i Eva el lloc exacte on es trobava. Si no ho hagués dit, generacions i generacions humanes haurien passat per la Terra i ningú no s’hauria interessat per fruit prohibit –segur que era en un bosc ple d’arbres iguals, i per tant, sense cap valor específic.
Però Déu no havia actuat així. Ben al contrari, va escriure la llei i va trobar la manera de convèncer algú perquè la transgredís, per poder inventar el Càstig. Sabia que Adam i Eva s’acabarien avorrint amb tanta perfecció i, més tard o més d’hora, posarien a prova la Seva paciència. I es va posar a esperar, potser perquè a Ell –Déu Totpoderós- també li avorria que les coses funcionessin perfectament: si Eva no s’hagués menjat la poma, què hauria passat, d’interessant, en tots aquests bilions d’anys?
No res.
Quan va transgredir la llei, Déu –El Jutge Totpoderós- va simular una persecució, com si no conegués de sobres els amagatalls possibles. I els àngels s’ho miraven i es divertien d’allò més amb aquella brometa (la seva vida també devia ser molt avorrida, d’ençà que Llucifer havia abandonat el Cel); Ell es va posar a caminar. La Mari pensava que aquell fragment de la Bíblia podria ser una bona escena en una pel•lícula de misteri: els passos de Déu, les mirades espantades que la parella s’intercanvia, els peus que, de sobte, s’aturen al costat del seu amagatall.
- On ets? –va preguntar Déu.
- He sentit els vostres passos al jardí, he tingut por i m’he amagat perquè vaig nu –va respondre Adam, que no sabia que aquesta afirmació el convertiria en reu confés d’un delicte.
I ja està. Gràcies a un truc molt senzill: fer veure que no sabia on era Adam ni el motiu de la seva fugida, Déu havia aconseguit el que volia. Tot i així, perquè la platea d’àngels que observava atentament l’episodi no en tingués cap dubte, Ell va decidir anar més enllà.
- I qui t’ha fet saber que anaves nu? –li va demanar Déu, sabent que aquesta pregunta només tenia una resposta possible.
- Perquè he menjat el fruit de l’arbre del coneixement.
Déu va expulsar la parella i els seus fills també van haver de pagar pel delicte (avui dia, també els passa els fills dels delinqüents), i es va inventar el sistema judiciari: llei, transgressió de la llei (tant se val si és lògica com si és absurda, això no té importància), judici (on el més experimentat derrota l’ingenu) i càstig.