La nostra gran enemiga

A l'altre 50% d'aquesta assignatura, especialitzad en cultura, m'he embarcat en l'aventura de preparar la secció de moda. Fixa't si m'hi he embarcat que m'he limitat a maquetar-ho tot... si és que a vegades em fico de peus a la galleda.
El cas és que me n'he adonat que no m'agrada el mundillo aquest. La roba, la nostra gran enemiga. En el fons, els nostres instints més bàsics ens empenyen a quedar-nos sense aquesta segona pell! Sempre desitjem desfer-nos-en, quedar-nos ben nus i desprotegits, però naturals. De fet, la roba tendeix a desaparèixer per si sola, exceptuant estacions amb gran declinació de temperatures, la resta de temporades: destape i reducció al mínim minimalisme (tot i que maxificació de preus). La idea d'Spencer Tunick hauria de ser convertida en llei.
Aquesta (maleïda) segona pell definitoria, que diu tan i tan poc de nosaltres mateixos. Ens deixem definir pel sentit atribuït d'unes marques, d'uns materials, d'una combinació de colors i més val que ho facis be, que sinó l'embolcall farà de prejudici a l'esguard de qualsevol. Ja pots dir molt de qualsevol amb una simple repassada a què duu posat. Un escàner superficial.
I d'altra banda, sobre el mundillo, alerta, que mai estaràs prou a l'alçada i si passes d'una XS: denyed entry. Pedanteria, pretensió, banal adoració de qui marca la tendència i repúdia la resta com a passats de moda. La reconversió del passat en el present és el que es porta i la innovació en la combinació. T'hi has de dedicar exclusivament per saber-ho fer, i jo ja tinc prou feina i d'altres interessos. Com m'agrada, en ocasions, aquesta professió i aquesta carrera buida de sentit, que em permeten criticar per criticar, com deia Alaska.
Com a tot sector, el llenguatge especialitzat és el que es porta i sobretot d'importació. Molt sectari tot plegat. El que més em preocupa, en tot cas, és el cordó sanitari que hi ha entre la passarel·la i el món real, una bretxa que és necessària tal i com en el Mite de la Caverna. El món de les idees i el món real, el món de les idees no és real. Al cap i a la fi, si Amancio Ortega és l'home més ric de l'Estat (i ara també primer de les constructores) serà per alguna cosa, i és que ha intentat rebaixar a la realitat allò que hi ha als aparadors del passeig de Gràcia.
Jo de totes maneres reivindico que la nostra gran enemiga (o una d'elles) hauria de ser vetada i els naturistes tenen tota la raó del món. Convertim la terra en un Fonoll a escala global.

Escapades

M'aferro a la metàfora que és el llenguatge i com el viatge de la vida ens duu a la mort. El món és molt gran i àltament inabastable. Qui molt abarca poc embrassa, i per molt que diguin els qui han vist la misèria al Senegal, jo la puc visitar al costat de casa i aquest viatge en bicicleta o en un Boeing727 en essència em mostra el mateix. El que diferencia el viatge a Itaca del viatge a la Mina és el mitjà de transport i tot el que comporta la planificació. Que si, que et marca, i et marca una resta d'unitat monetària més heavy. Del que es tracta, però, és d'aprendre. Parlem, llavors, del viatge a Itaca, com a metàfora del camí de la vida. Vaja, clixé. El que no és clixé és el contingut, allò que vius i el més important és com ho vius. El modus operandi d'un viatge es tracta, si ho vols fer ben fet i tal i com diu en Santiago Tejedor, de desxifrar el significat del lloc on ets.
En aquest sentit recomano perdre's, no visitar cap monument, menjar al més pur estil autòcton despreciant fast-foods, italians i pseudònims, sortir de festa i lligar amb un usual del lloc i, per exemple, couch surfing. Sempre parlant de viatge en sentit modern i gens extrapolat.
No em sento amb integritat moral per dir com ha de ser el teu viatge a Itaca, és més, el que va escriure el poeta pot ser preciós, però discrepa de qui et diu com viure la teva vida.

Mamá

Tenint en compte que l'art és una etiqueta que posem a una obra, diré que les etiquetes, normalment, també porten preu. I sobre el preu i el valor diré que és tan relatiu com el criteri de qui penja tal etiqueta. I sobre qui penja l'etiqueta diré que no en té ni idea. Ara jugaré a fer filosofia i potser m'arrisco a ficar molt la pota, a desprestigiar anys i panys de Teoria de l'Art...
M'amagaré darrere la semàntica per donar una definició prou circular i inexacta de què és art: l'art és la creació de l'artista (y me quedo más ancho que largo).

I d'aquesta manera tan brillant i aprofitant diverses crisis i redefinicions d'aquest concepte al llarg dels temps, des de la tècnica i l'artesania grega, les sales d'exotismes clàssiques, renaixements i variades morts d'intervenció dadaista, el preu d'un quadre de Mark Rothko, Centre Blanc, es va vendre per 54 milions d'euros. Com? D'un cop de martell a Sotherby's.
Podria parlar d'estètica, del valor de l'art, de la revalortizació, de l'hipervalorització, de l'autoria, de moda, criticar com el capitalisme (i bla bla bla) i sobretot podria simplement dir que:

Mamá, quiero ser artista,
¡Oh! Mamá, ser protagonista,
Con pieles o harapos con tal de ser trapos,
De estrella solista que hace suspirar.

Precarietat i museística

Si hem de parlar sobre cultura puc ben afirmar que els museus, sales d'exposicions, galeries i monuments àltament visitats i visitables, són cultura. Com a entitats lucratives, hi treballen persones, però ara no parlarem de la capitalització a traves de l'art, què ens duria molt lluny. Com a empreses, els museus de barcelona tendeixen a la privatització dels serveis de gestió cultural, això ha potenciat el naixement d'una sèrie d'empreses subcontractades per les institucions públiques i les fundacions i museus que ofereixen els, malanomenats, "serveis culturals", que oculten sobre aquest nom, autèntiques empreses de treball temporal. Aquest model de fast culture adopta la forma d'empresa i el model de la rentabilitat màxima com a raó de ser. Així, no tan sols paguen un règim diferent sinó que, amés, són més susceptibles de rebre subvencions i inclús premis.

Una de les més cèlebres empreses d'aquest sector és Ciut'art (anteriorment coneguda com Ciutatart, però van canviar de nom per motius legals). Aquesta empresa va guanyar el premi a "L'empresa que activa Barcelona".Les condicions que imposen als seus treballadors són, com a mínim, precàries. Estudiants i llicenciats en Història, Història de l'Art, Belles Arts, Filologies, Traducció, Comunicació. El perfil de persona que contracten no és pecata minuta, les feines a desenvolupar no les pot dur a terme qualsevol persona. Malgrat això els seus coneixements són retribuïts amb uns sous miserables i menys de 5€/hora, ja que l'empresa es queda un tan per cent elevadíssim del salari real que els museus i centres culturals paguen pels seus serveis. Tot això amb uns contractes de frau llei molt dubtosos.

En el cas d'intent de creació d'un conveni col·lectiu per part dels treballadors de Ciut'art a La Pedrera (per saber-ne més: http://aderiva.net/tiki-download_file.php?fileId=5.), la resposta del Sr. Fernando Grasa i Abad (apoderat de l'empresa Ciut'art) fou l'acomiadament improcedent de 30 treballadors. Les demandes interposades van fallar a favor dels treballadors que van ser indemnitzats, doncs, com era de suposar, teníen raó. D'exemples tan flagrants com aquest en podem trobar a patades a Barcelona: horaris d'escàndol, salaris al llindar de la pobresa i tot conseqüència de la subcontractació i l'externalització. Tot i que els colors són molts, tan sols és el color del diner és el que pinta alguna cosa. Això deia el mapa De què va realment el Fòrum? i assenyalava d'altres espais generadors de precarietat.