Precarietat i museística

Si hem de parlar sobre cultura puc ben afirmar que els museus, sales d'exposicions, galeries i monuments àltament visitats i visitables, són cultura. Com a entitats lucratives, hi treballen persones, però ara no parlarem de la capitalització a traves de l'art, què ens duria molt lluny. Com a empreses, els museus de barcelona tendeixen a la privatització dels serveis de gestió cultural, això ha potenciat el naixement d'una sèrie d'empreses subcontractades per les institucions públiques i les fundacions i museus que ofereixen els, malanomenats, "serveis culturals", que oculten sobre aquest nom, autèntiques empreses de treball temporal. Aquest model de fast culture adopta la forma d'empresa i el model de la rentabilitat màxima com a raó de ser. Així, no tan sols paguen un règim diferent sinó que, amés, són més susceptibles de rebre subvencions i inclús premis.

Una de les més cèlebres empreses d'aquest sector és Ciut'art (anteriorment coneguda com Ciutatart, però van canviar de nom per motius legals). Aquesta empresa va guanyar el premi a "L'empresa que activa Barcelona".Les condicions que imposen als seus treballadors són, com a mínim, precàries. Estudiants i llicenciats en Història, Història de l'Art, Belles Arts, Filologies, Traducció, Comunicació. El perfil de persona que contracten no és pecata minuta, les feines a desenvolupar no les pot dur a terme qualsevol persona. Malgrat això els seus coneixements són retribuïts amb uns sous miserables i menys de 5€/hora, ja que l'empresa es queda un tan per cent elevadíssim del salari real que els museus i centres culturals paguen pels seus serveis. Tot això amb uns contractes de frau llei molt dubtosos.

En el cas d'intent de creació d'un conveni col·lectiu per part dels treballadors de Ciut'art a La Pedrera (per saber-ne més: http://aderiva.net/tiki-download_file.php?fileId=5.), la resposta del Sr. Fernando Grasa i Abad (apoderat de l'empresa Ciut'art) fou l'acomiadament improcedent de 30 treballadors. Les demandes interposades van fallar a favor dels treballadors que van ser indemnitzats, doncs, com era de suposar, teníen raó. D'exemples tan flagrants com aquest en podem trobar a patades a Barcelona: horaris d'escàndol, salaris al llindar de la pobresa i tot conseqüència de la subcontractació i l'externalització. Tot i que els colors són molts, tan sols és el color del diner és el que pinta alguna cosa. Això deia el mapa De què va realment el Fòrum? i assenyalava d'altres espais generadors de precarietat.