Per què la gent est tatua caràcters orientals?

L'altre dia una noia que duia una samarreta descoberta per l'esquena ensenyava un tatuatge de caràcters xinesos. Una de les hostesses de la feina em va ensenyar que duu al peu tres kanjis què no saps què signifiquen. Per què la gent es tatua caràcters orientals? Presisament per això, perquè no saben què signifiquen i tot el que és oriental sembla d'un altre món místic, més anitc, més ancestral, més savi, més espiritual. Dur-ho escrit al cos dóna la sensació de formar-ne part i voler tenir quelcom d'ancestral, místic, llunyà... com d'un altre món. Com una concubina tailandesa de cabells negres i mirada més profunda que l'oceà, amb una història torbulenta que li ha ensenyat els secrets de la vida abans que a qualsevol altre i per això els duu gravats a la pell... excepte perquè és occidental i no en té ni idea de què significa.

Excuses de mal pagador

La crisi serveix d'excusa per tot i per tothom: per l'augment de robatoris, pels divorcis (perquè l'amor salta tan fàcilment), però també per la disminució de separacions (perquè és molt difícil enfrentar-se solament amb un sou a la situació). Serveix com a excusa per l'estalvi i els comerços buits, però també serveix com a excusa pel malbaratament (disfrutar del moment i l'oportunitat). Per tot serveix la crisi.

Allò que "la història serveix per no caure en els mateixos errors del passat" és un munt de merda, més que res perquè tot passat és això, passat. I l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. No hi ha hagut mai cap crisi com aquesta, ni cap hipoteca subprime, ni bombolla inmobiliària, ni especulació, ni sous tan baixos, ni desigualtats socials, ni gent al carrer.

L'editorial Karl-Dietz és la que publica a Alemanya El capital. Les vendes de l'obra dels comunistes Marx i Engels es van triplicar l'any passat, i no és que les vendes augmentessin a principi d'anyi al setembre (com és habitual), sinó que es van mantenir tot l'any sencer. Com La bíblia, adorna moltes lleixes a cases diverses i ningú l'ha llegit, potser sembla que ara és el moment de sortir una mica de l'alienació que duem a sobre i d'aquest somni neoliberal en el qual un mort de gana amb hipoteca (que heredaran els seus fills) tenia dos cotxes i ara mereix una bona clatellada a la pretensió.

No dic que la culpa sigui exclusivament seva, la culpa és molt negre i no la vol ningú. Però tot hi fa.

Spoilers

Parlàvem sobre com n'és de difícil crear un grup d'amics a la gran Barcelona, que tot és molt més dispers. Allí al poble les circumstàncies geogràfiques rebaixen les impossibilitats o les oportunitats que la gran ciutat ens dóna i, per tant, concentra la gent i facilita l'aglutinament i el reclutament.

Típicament i amb la meva falera serièfila, pensem en F·R·I·E·N·D·S. Tots voldríem tenir un grup d'amics com els nois i noies del Central Perk. Si? Sincerament, no merci. Les parelles que es formen internament es carreguen l'essència amistosa del grup. La Mònica acaba amb en Chandler, en Ross amb la Rachel i així la cosa es reforma més aviat no en friends sinó en: D·O·U·B·L·E C·O·U·P·L·E. La Phoebe, que sempre ha estat la rara, incompresa i víctima de bullying acaba, com no, expulsada i emparellada amb un desconegut anomenat Mike.

I què en Joey? En Joey marxa a LA en un terrible spin-off homònim i amb moltes incoherències respecte el que diu de la sère, per cert.

El grup d'amics que canten Smelly cat queda totalment destruït al final de la sèrie per culpa de les parelles. Conclusió: no us enamoreu dels vostres amics dins d'un mateix grup si no voleu que tot se'n vagi en orris o no tingueu un grup d'amics.

L'opi del poble

Prou ja de futbol. Ara tothom és culé, fins i tot Antena3! Segur que cada cop que elogien els blaugranes els crema la boca i seran condemnats a l'infern pels segles dels segles per mentiders. D'altra banda el Crakòvia és el programa amb més audiència de TV3 i segur que aquella versió de Queen serà un dels hits de l'estiu. Totes i cadascuna de les caretes de TV3 són blaugrana i aquell tres tan simpàtic no para de ballar amb l'himne o de fer tocs a una piloteta. Público regalava un DVD amb el clàssic de pallissa. I tothom a veure el futbol, perquè és el que s'ha de fer, i sinó, uis!

Ahir vaig escoltar una frase que em va deixar un pel astorat: "Este hombre es la personificacion de una filosofia, un dogma y una ideosincracia de hacer futbol". Perdoni vostè? No sé si en Matias Prats volia dir alguna cosa o simplement volia fer (el que fem molts periodistes) és reunir algunes paraulotes per intentar semblar que diu alguna cosa.

Mentrestant el culé patidor que no es creu que pugui guanyar. A Canaletes hi ha revolució, aldarulls i en Cuní que en té per tothom. Pobre fontaine, ja sap què li toca.

No sé si Shils considera tot això "cultura brutal" o potser una manera que tenen les masses de crear la seva propia identitat i fer cultura (que de totes maneres serà "cultura mediocre").

I els periodistes (terroristes) i el seu Agenda Setting, no existeix res més ara mateix. Crisis, what crisis? Si d'alguna cosa ha servit tot això, apart per un tema d'anulació i alienació de les masses, doncs... per fer cultura.

Unicef, Nike i TV3 es deuen estar fregant les mans.

Sobre la comunicació cultural

Tot pren sentit, al final.

Diguem-ne que jo vaig entrar a periodisme de segona opció. Realment hi vaig entrar no gaire convençut. Jo no sabia (ni sé) què volia estudiar en aquells anys de selectivitat i segons de batxillerat. En un principi el que necessitava, i per ridícula que sembli l'excusa, era sortir del poble i veure món. Un món on fer un comentari a classe no signifiqui conseqüentment tot un seguit d'esbroncs o boles de paper de plata volant en direcció al cap de qui es pronuncia. Sortir del poble significa veure un món on pronunciar vocables del calíbre de "societat individualista" no signifiqui implosionar en l'intent. Comunicació audiovisual requeria un 8.45 de mitjana i la meva ment considerava que amb aquesta nota de tall no hi hauria pas cap energúmen. Em va quedar un 8.40 (6.7+9), així que de pet a la segona opció.

Un cop a dins de Periodisme (i de tardes, que és tot un tema també veure com t'has de reestructurar tots els teus esquemes de vida tenint els matins lliures) doncs vaig començar a veure que hi havia de tot:

- Assignatures en plan: siguem periodistes!

- Assignatures en plan: coneixement contextual.

- Assignatures en plan: analitzem la comunicació.

Tot un pel decepcionant, però és que el primer dia de classes, a l'aula magna, el rector o qui fos aquell home va dir: "Dels 400 que sou aqui, 4 sereu periodistes" i ja ho va haver dit tot. Ara realment diria a qui hagi d'entrar a primer que si realment no és per vocació, que no estudii això perquè si. Hi ha d'altres carreres molt més inútils i que potser els ompliran d'una satisfacció més justificada. Ara diria que ens entrenen per ser uns tubs poc especialitzats en res i uns tastaolletes, vaja, que el periodisme no s'apren en aquelles quatre parets. I saps què agraeïxo? Que tot i això, m'ha ensenyat a ser crític (no solament amb la carrera).

La gent m'encanta i són el millor que m'ha passat mai.

Un cop dins, he intentat trobar què és el que se'n pot aprofitar del periodisme. I he intentat trobar-hi la vessant més artística, del periodisme. Ja vam fer una definició de l'art i no la penso repetir.

I què dir sobre Periodisme especialtzat en Cultura? De llarg ha estat (en el 50% Percevaloide) el que esperava: res típic sobre empresa cultural, sinó una constant demostració dels MUST bàsics i reptes relacionals i conceptuals. L'obligació del blog és el recurs de FER i ANALITZAR cultura, una doble feina d'enginy recolzada en les classes teòriques (inserció d'onanisme mental), que gustito!

I sobre l'altre 50% més tendenciós, diré que la logística i el personal no han estat a l'alçada d'un projecte així. La feina s'ha fet (i quina feinada!) i LOG IN (tot i que per mi sempre serà COOLH) aquest dimecres s'acabarà de perfilar.

En definitiva, que salvo Periodisme Cultural doncs és de les assignatures a les que hi assistia amb ganes de no ser decepcionat. I de cap manera! I a través de definicions de cultura, vampirs, nazis, Viaje al fin de la noche, etnocentrisme, perversió i Roudinesco, art, valor i gust, Milton i Sorolla, moriscos expulsats, Apocalípticos e integrados, gestió de l'oci, travestisme, realitat i ficció, estereotips i arquetips, herois i malvats ha estat una assignatura digna, com a mínim, de ser recomenada, elogiada, comunicada i inclosa en la meva selecta llista d'assignatures que s'inclouen en el programa docent de la llicenciatura (apartat coneixement contextual, per ser millors persones) i m'han aportat quelcom. Això és el que realment dóna sentit a tot plegat.

M'encanta aquest groc

No sé exactament si l'Albert Espinosa és un assagista, assajador o què. El que sí sé és que "El món groc" és una bona reflexió i també una bona palla mental. L'Albert és un afèrrim defensor de l'onanisme, ho podem veure a Planta 4a. M'encanta aquest tipus i tota la seva teoria i pràctica. Me'l va descobrir un dia de Sant Jordi però fins més andavant no el vaig llegir. Després de veure i llegir l'Albert Espinosa, com a mínim tens un altre punt de vista molt interessant i diferent de les relacions humanes i la vida en general. Tot són atribucions optimistes de la vida des de la seva experiència amb el càncer, tan propera a la mort.

Sobre la mort de Mario Benedetti

En aquest país sembla que per ser escriptor t'has de morir. El dia següent totes les portades dels diaris xerren de tu i, amés, els teus (ex)editors es freguen les mans amb les reedicions. Es fan actes en la teva memòria i llegeixen el que havíes escrit.
No fos cas que alabéssim ningú en vida, els vius... amb aquests hi tractem cada dia i ningú és digne de ser millor que qualsevol altre, en tot cas quan morim si que ens consideraran millors.
De totes maneres, grande Benedetti.

Un tal Wellerisme

De Joans, Joseps, Maries, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases. Jordis i Ramons, fins els recons, i d'Aiats un i vas que t'hi mates.

Qui no té feina, el gat pentina i jo el meu l'afaito.

Cadascú sap on li estreny la sabata, per això més val anar descalçat.

El meu blog

He de buscar un adjectiu per aquet blog, i crec que el seu prpi nom és suficient:

COOL

Veronika decideix morir (I)

Llàstima que Al•là, Jehovà, Déu –no importa el nom que li donin- no hagués viscut avui dia. Perquè si fos així, encara seríem al Paradís mentre Ell encara estaria resolent recursos, apel•lacions, rogatoris, suplicatoris, ordres de detenció, preliminars –i hauria d’explicar en innombrables visites la seva decisió d’expulsar Adam i Eva del Paradís tot just per haver transgredit una llei arbitrària, sense cap fonament jurídic: no menjar del fruit del Bé i del Mal.
Si ell no volia que això succeís, per què va plantificar aquest arbre al bell mig del Jardí en comptes de col•locar-lo enllà dels murs del Paradís? Si li demanessin que defensés la parella, possiblement la Mari acusaria Déu d’ perquè, no solament va col•locar l’arbre al lloc que no tacava, sinó que, per acabar-ho d’adobar, no el va envoltar de tanques ni cartells, ni va adoptar les més mínimes mesures de seguretat i va exposar al perill a tots els qui passaven per allà.
La Mari també el podia acusar d’: va fer saber a Adam i Eva el lloc exacte on es trobava. Si no ho hagués dit, generacions i generacions humanes haurien passat per la Terra i ningú no s’hauria interessat per fruit prohibit –segur que era en un bosc ple d’arbres iguals, i per tant, sense cap valor específic.
Però Déu no havia actuat així. Ben al contrari, va escriure la llei i va trobar la manera de convèncer algú perquè la transgredís, per poder inventar el Càstig. Sabia que Adam i Eva s’acabarien avorrint amb tanta perfecció i, més tard o més d’hora, posarien a prova la Seva paciència. I es va posar a esperar, potser perquè a Ell –Déu Totpoderós- també li avorria que les coses funcionessin perfectament: si Eva no s’hagués menjat la poma, què hauria passat, d’interessant, en tots aquests bilions d’anys?
No res.
Quan va transgredir la llei, Déu –El Jutge Totpoderós- va simular una persecució, com si no conegués de sobres els amagatalls possibles. I els àngels s’ho miraven i es divertien d’allò més amb aquella brometa (la seva vida també devia ser molt avorrida, d’ençà que Llucifer havia abandonat el Cel); Ell es va posar a caminar. La Mari pensava que aquell fragment de la Bíblia podria ser una bona escena en una pel•lícula de misteri: els passos de Déu, les mirades espantades que la parella s’intercanvia, els peus que, de sobte, s’aturen al costat del seu amagatall.
- On ets? –va preguntar Déu.
- He sentit els vostres passos al jardí, he tingut por i m’he amagat perquè vaig nu –va respondre Adam, que no sabia que aquesta afirmació el convertiria en reu confés d’un delicte.
I ja està. Gràcies a un truc molt senzill: fer veure que no sabia on era Adam ni el motiu de la seva fugida, Déu havia aconseguit el que volia. Tot i així, perquè la platea d’àngels que observava atentament l’episodi no en tingués cap dubte, Ell va decidir anar més enllà.
- I qui t’ha fet saber que anaves nu? –li va demanar Déu, sabent que aquesta pregunta només tenia una resposta possible.
- Perquè he menjat el fruit de l’arbre del coneixement.
Déu va expulsar la parella i els seus fills també van haver de pagar pel delicte (avui dia, també els passa els fills dels delinqüents), i es va inventar el sistema judiciari: llei, transgressió de la llei (tant se val si és lògica com si és absurda, això no té importància), judici (on el més experimentat derrota l’ingenu) i càstig.

I aqui teniu la meva crítica a Los Abrazos Rotos

La crisis llega a Disney

En el Parque de Eurodisney. En la torre más alta del castillo de la Bella Durmiente hay una sala cuya ventana domina la vista de todo el mundo de fantasía. Allí esperan haciendo cola para entrar en ese despacho, unas cuantas de las viejas glórias de la factoría de ficción: una medio mujer medio pulpo con sobrepeso, una mujer alta, delgada, fumando nerviosa con unas pieles blancas y negras, una ballena blanca, un brujo árabe, un león con una cicatriz, un emperador mongol, un dios griego del infierno y nuestros protagonistas: un aventurero arqueólogo de los 40' y una emperatriz del mal. La crisis se extiende al mundo de la fantasía.
M: el último?
I: Yo, estamos jodidos, eh?
M: Jodido lo estarás tu, malditos buenos de las pelícluas! Sois unos quejicas!
I: Perdone señora?
M: Yo, su maleficiente majestad, y si, siempre ganáis en las películas, con sus finales felices, sus princesas y anises. Nosotros siempre salimos perdiendo, truncais nuestros planes, nos matais, humillais y encima somos el mal ejemplo! Si vosotros soys "buenos" es gracias a nosotros, sin nosotros, vosotros no sois nadie! Gracias a nosotros teneis las vidas que teneis, desagradecidos!
I: perdone su majestadf paliducha, déjame buscar tesoros y matar nazis tranquilamente, que la crisis nos afecta por igual a todos.
M: Cuando cumplas 16 años te pincharás con el huso de una rueca, y morirás"
I: No es por nada, pero tengo casi 50 años.
M: Maldición! Lo siento, es que estoy muy alterada: no puedo con la hipoteca del Castillo del Mal y ahora, encima, hacen un ERE en Disney.
I: Te comprendo, yo hice mis pinitos como cazatesoros, pero me gasté todo en una estúpida montaña rusa, que para más inri va hacia atrás... Maldito tio Gilito y su especulación immobiliaria! A ése no le afecta la crisis!
S: Siguiente!
M: Bueno querido, nos vemos mañana en otra cola, la del INEM...

Maléfica

- Qué lo identifica como personaje?
Malvada, vestida de negro, alta, estilizada, pálida, poderosa, creída, engreída, ostentosa.
- Valores positivos o negativos?
Es muy ingénua y creída, no valora al resto, ése es su punto débil.
- Cómo me situaría frente al personaje?
Con admiración y submisión, pues es muy creída.
- Qué tipo de producto cultural haría con el personaje?
Su biografía o una entrevista de caracter.

Maléfica és, per a mi, la dolenta més doleta de totes les pel·lícules Disney, m'explico...

1.- La madrastra de Blancaneus no suporta que la seva fillastra sigui més bella que ella.
2.- Stromboli tan sols busca treure benefici d'en Pinocho.
3.- La madrastra de la Ventafocs, vol "col·locar" a les seves filles.
4.- Cruella de Vil: Vola fer-se un abric.

Podria seguir nombrant als malvats de Disney, i a molts d'ells (tret d'alguns) els trobariem una motivació per ser dolents, però Malèfica? Maléfica és dolenta peruqè és dolenta! Persegueix a Aurora durant 16 llargs anys per tal que no s'escapi del seu malefici. El seu aspecte, amés, de negre rigurós, alta, estilitzada, punxeguda i amb un corb a l'hombro, és totalment tètric.

Som herois normals

Naixem, amb sort que el nostre pare no s'hagi tirat a la seva germana, sense cap dolencia física, ni deformació. Un cop més crescudets ens arrisquem a palmar-la de mil i una maneres diverses (una electorcució, empassar-nos un vòmit dormint boca amunt, caure del llit, empassar-nos qualsevol peça d'un ou Kinder, entre d'altres), la mort ens persegueix durant tota la vida, i és la unica cosa segura que ens ocurrirà. Les hormones, petites malparides, ens arrenquen del pit de les nostres mares i ens envien a la consciència i ella a l'experiència i aquest, a l'aprenentatge. I ja la tenim armada, quan coneixes a la teva familia; diuen que el pare quan s'és petit, ho sap tot, més tard sap alguna cosa, i finalment no sap res. La mare, sempre sera la mare, aquell caliu inseparable, però que a vegades abrasa i tot.

Llavors topem amb una primera impressió de la societat, primerament reduida a quatre coneguts i saludats de l'escola, convidables a aniversaris, total és l'unica xarxa emocional que tens, i un ens superior que ho sap tot, inclús més que els pares, la profe. "anirasalaprofe" és la frase magica per aconseguir alguna cosa. La tendra consciència, o sigui, la inconsciència, ens fa feliços. Però la vida segueix i venga, ja et trobes amb una bona xarxa social i n'ets totalment dependent, i ho vols, fins que t'endús la primera bofetada, plaf! I rere d'aquesta en ve una i una altra...

Tot molt maco, si, i hi hem d'afegir que sobrevivim mentre la nostra biologia és atacada per bacteris, malalties, estafilococs, l'home del sac i les primeres paranoies basades en pelis de por que no t'han sigut recomenades. La consciència es va formant i la personalitat la volta per la ment, però és molt i extremadament tendra i influenciable per tot i tothom. I les cabories augmenten i surten pels on abans no n'hi havia i problemes on abans tampoc. I som-hi, afegim-hi, a part dels canvis, els atacs bioexterns, la drogodependencia al fet social, la manca de personalitat... afegim-hi l'obsessió per ser avaluats, ja ens tens ofuscadissims per donar la talla, en tot. En aquest aspecte, el de donar la talla, podem arribar a desempallegar-nos de tot per tal d'arribar al mínim establert com a convencional, si no, ai pobre de tu.

Et pots trobar que per expressar-te hagis d'arribar a usar metafores odioses, i t'ho planteges, i et planteges tantes coses i en busques d'altres, com l'amor, la sabiduria, els diners, tot és massa i massa és tot per acabar al clot.


Total i en definitiva, som herois, però convencionals.

La nevera

"Estava dreta i jo me la mirava. Era blanca, molt bonica. Aquell líquid transparent li regalimava per tot el cos, era eròtic. No era aigua. Estava mig bruta, duia la pell tacada de greix, però lliscava avall per cada centímetre de la seva pell, arrossegat per aquell líquid. No era suor, però feia una olor forta. Li vaig posar la mà i estava freda, molt freda. Jo no sabia que en el fons, era una boma de calor i que les seves entranyes fòssin retorçades i àrticament glacials. Era una contradicció. Algunes gotes d'aquell líquid van tocar el terra... era excitant. Llavors vaig passar-li un drap per assecar-la, amb cura, amb tendresa, pels plecs del seu cos. I va quedar ben neta, la meva nevera".

Sobre la representació del concepte de La Nevera. Segons la totpoderosa wikipedia: "El refrigerador¹ (también llamado refrigeradora, frigorífico, nevera o heladera ) es uno de los electrodomésticos más comunes en el mundo. El aparato usa la refrigeración para preservar los alimentos. inventado por Charles Tellier (1867)".

La nevera és el rebost del present, font de vida, en el fons. I per sobre diu si els seus amos viatgen, doncs els souvenirs enforma d'iman pengen de la porta.

La nevera diu d'una persona si viu sola o acompanyada.

La nevera és representació d'organització o bonança econòmica, o, pel contrari... desorganització o potser vaques magres.

CataluÑa - EspaNYa

Com a conclusió

Sobre tot això de "Evolución del tiempo y medios (espacios) de comunicación para gestionar el ocio en Occidente" em quedo amb el que més em toca ara mateix: "Crisis desde 1973 del sistema social: aumento de horas y trabajo precario". Tot torna... ecs!

Haiku

Haiku traduït
bes a través d'un mocador
sentit perdut.

La nostra gran enemiga

A l'altre 50% d'aquesta assignatura, especialitzad en cultura, m'he embarcat en l'aventura de preparar la secció de moda. Fixa't si m'hi he embarcat que m'he limitat a maquetar-ho tot... si és que a vegades em fico de peus a la galleda.
El cas és que me n'he adonat que no m'agrada el mundillo aquest. La roba, la nostra gran enemiga. En el fons, els nostres instints més bàsics ens empenyen a quedar-nos sense aquesta segona pell! Sempre desitjem desfer-nos-en, quedar-nos ben nus i desprotegits, però naturals. De fet, la roba tendeix a desaparèixer per si sola, exceptuant estacions amb gran declinació de temperatures, la resta de temporades: destape i reducció al mínim minimalisme (tot i que maxificació de preus). La idea d'Spencer Tunick hauria de ser convertida en llei.
Aquesta (maleïda) segona pell definitoria, que diu tan i tan poc de nosaltres mateixos. Ens deixem definir pel sentit atribuït d'unes marques, d'uns materials, d'una combinació de colors i més val que ho facis be, que sinó l'embolcall farà de prejudici a l'esguard de qualsevol. Ja pots dir molt de qualsevol amb una simple repassada a què duu posat. Un escàner superficial.
I d'altra banda, sobre el mundillo, alerta, que mai estaràs prou a l'alçada i si passes d'una XS: denyed entry. Pedanteria, pretensió, banal adoració de qui marca la tendència i repúdia la resta com a passats de moda. La reconversió del passat en el present és el que es porta i la innovació en la combinació. T'hi has de dedicar exclusivament per saber-ho fer, i jo ja tinc prou feina i d'altres interessos. Com m'agrada, en ocasions, aquesta professió i aquesta carrera buida de sentit, que em permeten criticar per criticar, com deia Alaska.
Com a tot sector, el llenguatge especialitzat és el que es porta i sobretot d'importació. Molt sectari tot plegat. El que més em preocupa, en tot cas, és el cordó sanitari que hi ha entre la passarel·la i el món real, una bretxa que és necessària tal i com en el Mite de la Caverna. El món de les idees i el món real, el món de les idees no és real. Al cap i a la fi, si Amancio Ortega és l'home més ric de l'Estat (i ara també primer de les constructores) serà per alguna cosa, i és que ha intentat rebaixar a la realitat allò que hi ha als aparadors del passeig de Gràcia.
Jo de totes maneres reivindico que la nostra gran enemiga (o una d'elles) hauria de ser vetada i els naturistes tenen tota la raó del món. Convertim la terra en un Fonoll a escala global.

Escapades

M'aferro a la metàfora que és el llenguatge i com el viatge de la vida ens duu a la mort. El món és molt gran i àltament inabastable. Qui molt abarca poc embrassa, i per molt que diguin els qui han vist la misèria al Senegal, jo la puc visitar al costat de casa i aquest viatge en bicicleta o en un Boeing727 en essència em mostra el mateix. El que diferencia el viatge a Itaca del viatge a la Mina és el mitjà de transport i tot el que comporta la planificació. Que si, que et marca, i et marca una resta d'unitat monetària més heavy. Del que es tracta, però, és d'aprendre. Parlem, llavors, del viatge a Itaca, com a metàfora del camí de la vida. Vaja, clixé. El que no és clixé és el contingut, allò que vius i el més important és com ho vius. El modus operandi d'un viatge es tracta, si ho vols fer ben fet i tal i com diu en Santiago Tejedor, de desxifrar el significat del lloc on ets.
En aquest sentit recomano perdre's, no visitar cap monument, menjar al més pur estil autòcton despreciant fast-foods, italians i pseudònims, sortir de festa i lligar amb un usual del lloc i, per exemple, couch surfing. Sempre parlant de viatge en sentit modern i gens extrapolat.
No em sento amb integritat moral per dir com ha de ser el teu viatge a Itaca, és més, el que va escriure el poeta pot ser preciós, però discrepa de qui et diu com viure la teva vida.

Mamá

Tenint en compte que l'art és una etiqueta que posem a una obra, diré que les etiquetes, normalment, també porten preu. I sobre el preu i el valor diré que és tan relatiu com el criteri de qui penja tal etiqueta. I sobre qui penja l'etiqueta diré que no en té ni idea. Ara jugaré a fer filosofia i potser m'arrisco a ficar molt la pota, a desprestigiar anys i panys de Teoria de l'Art...
M'amagaré darrere la semàntica per donar una definició prou circular i inexacta de què és art: l'art és la creació de l'artista (y me quedo más ancho que largo).

I d'aquesta manera tan brillant i aprofitant diverses crisis i redefinicions d'aquest concepte al llarg dels temps, des de la tècnica i l'artesania grega, les sales d'exotismes clàssiques, renaixements i variades morts d'intervenció dadaista, el preu d'un quadre de Mark Rothko, Centre Blanc, es va vendre per 54 milions d'euros. Com? D'un cop de martell a Sotherby's.
Podria parlar d'estètica, del valor de l'art, de la revalortizació, de l'hipervalorització, de l'autoria, de moda, criticar com el capitalisme (i bla bla bla) i sobretot podria simplement dir que:

Mamá, quiero ser artista,
¡Oh! Mamá, ser protagonista,
Con pieles o harapos con tal de ser trapos,
De estrella solista que hace suspirar.

Precarietat i museística

Si hem de parlar sobre cultura puc ben afirmar que els museus, sales d'exposicions, galeries i monuments àltament visitats i visitables, són cultura. Com a entitats lucratives, hi treballen persones, però ara no parlarem de la capitalització a traves de l'art, què ens duria molt lluny. Com a empreses, els museus de barcelona tendeixen a la privatització dels serveis de gestió cultural, això ha potenciat el naixement d'una sèrie d'empreses subcontractades per les institucions públiques i les fundacions i museus que ofereixen els, malanomenats, "serveis culturals", que oculten sobre aquest nom, autèntiques empreses de treball temporal. Aquest model de fast culture adopta la forma d'empresa i el model de la rentabilitat màxima com a raó de ser. Així, no tan sols paguen un règim diferent sinó que, amés, són més susceptibles de rebre subvencions i inclús premis.

Una de les més cèlebres empreses d'aquest sector és Ciut'art (anteriorment coneguda com Ciutatart, però van canviar de nom per motius legals). Aquesta empresa va guanyar el premi a "L'empresa que activa Barcelona".Les condicions que imposen als seus treballadors són, com a mínim, precàries. Estudiants i llicenciats en Història, Història de l'Art, Belles Arts, Filologies, Traducció, Comunicació. El perfil de persona que contracten no és pecata minuta, les feines a desenvolupar no les pot dur a terme qualsevol persona. Malgrat això els seus coneixements són retribuïts amb uns sous miserables i menys de 5€/hora, ja que l'empresa es queda un tan per cent elevadíssim del salari real que els museus i centres culturals paguen pels seus serveis. Tot això amb uns contractes de frau llei molt dubtosos.

En el cas d'intent de creació d'un conveni col·lectiu per part dels treballadors de Ciut'art a La Pedrera (per saber-ne més: http://aderiva.net/tiki-download_file.php?fileId=5.), la resposta del Sr. Fernando Grasa i Abad (apoderat de l'empresa Ciut'art) fou l'acomiadament improcedent de 30 treballadors. Les demandes interposades van fallar a favor dels treballadors que van ser indemnitzats, doncs, com era de suposar, teníen raó. D'exemples tan flagrants com aquest en podem trobar a patades a Barcelona: horaris d'escàndol, salaris al llindar de la pobresa i tot conseqüència de la subcontractació i l'externalització. Tot i que els colors són molts, tan sols és el color del diner és el que pinta alguna cosa. Això deia el mapa De què va realment el Fòrum? i assenyalava d'altres espais generadors de precarietat.

Epidermis

En el llenguatge i en la literatura, el tòpic és un lloc comú, un tema recurrent tractat pels qui fan literatura. Però, gràcies de la sinonímia, tot allò relacionat amb la pell, és la tòpica. Epidermis, A vegades penso que totes les històries han estat explicades, que els tòpics de les històries es repeteixen una i una altra vegada i que el que canvia, simplement, és el punt de vista i els atributs, que marquen la diferència.

Es poden evitar els tòpics en una producció cultural? Des de les pintures costumbristes de Sorolla (que ara s'exposen al MNAC en l'exposició Sorolla. Visió d'Espanya)fins a les fotografies d’Annie Leibovitz a Penèlope Cruz per la portada de Vogue les coses no han canviat tant. Aprofitant l’avinentesa i amb l’Oscar de Pe pel seu paper a Vicky, Cristina, Barcelona, s’ha de dir que el filme és una postal súper turística de la ciutat. Com gosa Allen dir que una de les seves protagonistes pretén fer un màster en Catalan identity si els nord-americans no saben situar Espanya en un mapamundi. En el fons el que necessitaven era una representació llatina en l’art i la cultura al seu país. En aquest cas, i en molts altres observem, estupefactes, la imatge que l’estranger té: les cinc S per què els anglesos vénen a visitar-nos: Sea, Sun, Sand, Sangria and Sex. I és tot un peix que es mossega la cua, perquè vénen buscant això, i els ho oferim com qui concedeix un capritx a un nen amb una rebequeria. Un altre exemple flagrant de la imatge de l’Espanya profunda engominada y de palillo en boca és el festival d’Eurovisió. La presentació del país és la més nefasta accentuació dels tòpics típics i denigrants entre els quals hi podem trobar la siesta, la fiesta, els braus, el futbol, les sevillanes, la guitarra, el macho español de pelo en pecho con traje de luces, Curro Jimènez o la paella.

El que, en part, alimenta els tòpics és l’economia, aquest país es mou (o movia) per la totxana i el turisme. La tòpica és un reclam econòmic.

Quina és la imatge que volem donar a l’estranger i quina és la imatge que tenim per l’estranger? En el fons els tòpics són, per definició, superficials i epidèrmics. La imatge en profunditat no és res més que allò quotidià i que no es pot veure si no vius en un lloc estrany. La generalització és un gran mal i en ocasions no m’agrada pensar allò que deia Jean Baudrillard: “El simulacro no es lo que oculta la verdad. Es la verdad la que oculta que no hay verdad. El simulacro es verdadero”.

Centrant-nos en el tema de nou, el tòpic en una producció cultural és altament inevitable, però quan s’eludeixi, quan es canvia el punt de vista a l’hora d’explicar la història, és quan arriba l’èxit de la distinció i l’exclusivitat.

L'expulsió dels moriscos del 1609, res de nou

Aquest any es commemoren els quatre-cents anys de l’expulsió dels moriscos a la península, en el fons, res de nou en la tendència de la història de l’Estat. Ja l’any 1492 els reis Catòlics van ordenar expulsar tots els jueus del seu reialme. Tot plegat, ambdues expulsions, en el fons, tenen un comú denominador: una base econòmica.

El descobriment d’Amèrica el van subvencionar els jueus, deixant els reis ben endeutats, i quan van veure que no podien fer front als terminis, la solució va ser, sense miraments, fer-los fora, literalment parlant. Tot i això, la versió oficial i completa aporta explicacions com ara que els jueus van matar Jesús i l’Església s’hi va posar pel mig.

Precisament l’Església Catòlica Apostòlica i Romana atiava el poble perquè volia, i és el que sempre ha volgut i voldrà, ser el pensament únic, per tant els musulmans eren un problema. La solució era convertir-los o fer-los fora. Ja ho té això la religió cristiana: Deu va expulsar Adam i Eva del jardí de les delícies. L’any 1502 es va decretar la conversió o expulsió dels moriscos, una punyalada per l’esquena que es contradeia amb la negociació per l’entrega del regne de Granada. Repressió a la comunitat, prohibició de la llengua, baptismes massius i crema de llibres. Si alguna cosa puc dir de ben certa és: "no te'n refiis de qui crema llibres". L’expulsió no es va fer efectiva fins l’any 1609 amb Felip III, un segle més tard de difícil convivència entre dos pobles enfrontats innecessàriament i artificiosa. Fins l'any 1616 no va finar el procès.

El procediment es va endarrerir tant perquè hi havia Nobles i terratinents a qui els interessava aquella situació d’esclavitud dels moriscos. Aquest cop també trobem la base econòmica de l’assumpte: Senyors Nobles van aprofitar-se de la confiscació de terres, però d’altra banda molts burgesos i terratinents es van veure afectats i fins i tot arruïnats per la partida de 118.000 moriscos de València, 61.000 d’Aragó, 45.000 de Castella i Extremadura, 16.000 de Múrcia i 32.000 d’Andalusia. Tot i la desastrosa situació econòmica en què van quedar alguns, l’expulsió de tanta gent significa l’expulsió de cultura, societat, tècnica, coneixements, ciència, literatura i un llarg etcètera, empobrint i segant la cultura de la península que deixaven endarrera obligats, des de l’altra costa del Mediterrani estant, els moriscos expulsats.

Sempre és més fàcil no acceptar qui és diferent, és més fàcil fer fora qui és diferent, és més fàcil controlar una massa homogènia que no pas una d’heterogènia.

Avui dia sembla que l'arab i els clixés i prejudicis sobre l'Islam ens facin incomprensible el prestigi i la gran aportació a Europa del món i la cultura dels moriscos. La commemoració de l'expulsió dels moriscos hauria de fer-nos reflexionar sobre la nostra identitat col·lectiva.

ps.: Per saber-ne més http://www.1609-2009.es/